La balança fiscal és la diferència entre la despesa efectuada pel sector públic estatal en un territori i el volum d'ingressos fiscals que es generen en aquest territori.
Desequilibri fiscal és el terme que fan servir els governs per descriure el desequilibri monetari entre els governs nacionals, els governs menors, que en depenen, com ara els estats o les províncies.
El desequilibri fiscal vertical té lloc quan les inversions dels diferents nivells de govern, són menors que les seves responsabilitats de despesa. Això comportarà pagament de transferències de la part deutora cap a la part receptora (compensació fiscal vertical).
El desequilibri fiscal horitzontal té lloc quan les diferents regions d'un país tenen diferents possibilitats d'oferir serveis, degut a les diferents possibilitats de finançament. Això pot succeir si hi ha regions que poden rebre més finançament dels impostos que altres regions, o bé si el cost d'aquests serveis és més alt en certes regions.
Aquesta situació es rectifica correntment amb pagament de transferències cap a les regions que ho necessiten (anivellament fiscal horitzontal).
La discussió sobre el desequilibri fiscal i l'anivellament va ser especialment important a l'esborrany de la nova constitució de l'Iraq. Va ser un punt en què es van encallar les negociacions de la redacció de l'esborrany - donat que les regions riques en jaciments de petroli cercavent minimitzar les transferència de fons, mentre que altres regions intentaven aconseguir el màxim de pagament d'anivellament.
Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista.
El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits.
'Colossal' i 'extraordinària'. Aquests són els dos adjectius utilitza per descriure la manifestació de la Diada Geoff Cowling, cònsol general del Regne Unit a Barcelona entre el 2002 i el 2005. En una entrevista amb l'ACN a Londres, Cowling es mostra partidari que Catalunya celebri un referèndum d'independència per decidir el seu futur. 'Ha de prevaldre la democràcia i la gent ha de poder decidir', assegura l'ex-cònsol general, que avisa la Generalitat que si vol aconseguir l'estat propi ha d'intensificar encara més la seva acció exterior. 'Cal anar a picar portes. Si no piques portes, no s'obriran. S'ha de sortir allà fora i provar-ho'.
Geoff Cowling ha treballat durant dècades per la 'Foreign Office', com a diplomàtic per a l'estat britànic a l'Amèrica Llatina, Dinamarca i l'Afganistan. El seu últim destí, i un dels que més l'ha marcat, va ser el consolat a Barcelona. Des que va tornar a Londres, fa set anys, Cowling ha seguit amb interès i un cert punt de sorpresa els esdeveniments polítics i culturals a Catalunya, i fins i tot va ser a la capital catalana durant la gran manifestació de Diada de l'any passat.
'Deien que era una manifestació, però no ho era, perquè no et podies moure de tanta gent que hi havia', explica Cowling al recordar aquella jornada. 'Catalunya ha canviat bastant significativament. Una de les coses que he notat més des que vaig marxar és l'augment de l'independentisme', afegeix. Cowling explica que l'any 2005, quan l'estatut retallat pel Constitucional ni tan sols s'havia aprovat, ERC era l'única força parlamentària clarament independentista i 'òbviament' hi havia manifestacions per la Diada de l'Onze de Setembre, però poca cosa més. 'No hi havia res com el que vaig experimentar el setembre passat, quan vaig anar a Barcelona', admet. 'Si a la marxa hi havia un milió i mig de persones, com diu la policia, significa prop d'un 25% de la població catalana. És colossal', exclama.
'Aquell entusiasme estava motivat des del carrer, i de fet va canviar la visió dels polítics, accelerant unes eleccions que no estaven previstes pel 25 de novembre', recorda. Cowling creu que, a diferència del procés que viu Escòcia, a Catalunya l'independentisme s'ha consolidat al carrer, i després ha contagiat el govern. 'A Escòcia hi ha una situació de dalt cap a baix, mentre que a Catalunya veig que prové de les bases', defensa. 'Escòcia farà un referèndum d'independència, però la idea de tenir un milió i mig d'escocesos sortint a Princess Street, a Edimburg, onejant la bandera, em costa de veure', admet.
.../...
Amb el 9-N alternatiu va tancar-se la fase adolescent, espectacular i èpica del procés sobiranista (marcada per la capacitat de mobilització dels sectors socials partidaris i la reclamació de poder votar) i ara entrem en la fase adulta, prosaica i quirúrgica d’un projecte polític de canvi de conseqüències històriques. Entremig, hi ha hagut unes setmanes agòniques que han fet aflorar descarnadament els interessos diversos del bloc polític sobiranista. Ara tothom és més conscient que la unitat estratègica dels que volen la independència no té res a veure amb la generositat sinó amb el principi central de tota política: la necessitat. El darrer acord entre Mas i Junqueras és la plasmació menys dolenta de totes les necessitats en joc, començant per la de no defraudar la ciutadania que s’ha implicat en aquest viatge. És, en aquest sentit, un exemple d’exercici d’ètica de la responsabilitat.El sobiranisme ha de combinar el voluntarisme i l’entusiasme que ha estat el seu motor des del 2012 amb la complexitat executiva i l’articulació institucional. De les eleccions del 27 de setembre els partits sobiranistes n’han d’obtenir el clar i definitiu aval o mandat democràtic per concretar el seu objectiu, atesa l’impossibilitat de fer-ho mitjançant una consulta oficial pactada amb el Govern espanyol. Un cop ha quedat clar que no hi haurà una única llista tranversal sobiranista, CDC (amb o sense Unió), ERC i la CUP han de treballar-se a fons els seus respectius espais socioelectorals potenciant la complementarietat per assegurar una majoria clara. Els vots també decidiran si la presidència (i amb ella el lideratge institucional del procés) l’ha de continuar tenint Mas o ha de passar a Junqueras, un fet que no és menor. A banda d’un full de ruta compartit, les diferents candidatures han de transmetre al públic que no s’ha perdut l’esperit de la Via Catalana i de la V, on ningú no preguntava a la persona del costat quin partit havia votat. El que hagi passat a les municipals també influirà, òbviament.Els mesos que tenim per davant són de discusió i definició del com, i de prendre decisions agosarades. El full de ruta que s’ha de pactar ha d’endreçar tres objectius difícils que s’han de fer alhora: governar el dia a dia, desconnectar Catalunya de l’Estat espanyol i construir la base d’un nou Estat català. Més enllà de les diferències de mètode entre Mas i Junqueras, hi ha els informes -molt sòlids- del CATN i l’afinat criteri de Carles Viver, a qui cal escoltar amb atenció per fer els passos sense errors. S’han d’establir les prioritats i assumir que, malgrat tot, caldrà improvisar. Madrid activarà respostes dures en molts fronts (no sabem si Mas serà inhabilitat) i incrementarà els missatges de la por.El procés català gaudeix d’una mala salut de ferro perquè respon a un canvi de mentalitat irreversible.
